C3

CAPÍTOL TERCER
LA SOL·LICITUD PELS MÉS POBRES I MARGINATS
I. AL SERVEI DE LA CORRESPONSABILITZACIÓ ECLESIAL DAVANT LA POBRESA I LA MARGINACIÓ
A. Sol·licitud general pels més pobres i marginats
76vp.
Atès que Jesucrist, el nostre Salvador, enviat pel Pare, essent ric es va fer pobre per nosaltres; experimentà des de la seva infància condicions de precarietat i de persecució; practicà amb la seva vida d’artesà l’evangeli del treball; s’adjudicà a la sinagoga de Natzaret l’evangelització dels pobres com a tret messiànic; proclamà benaurats els pobres, els qui ploren i els qui tenen fam i set de justícia; s’anuncià com el definitiu jutge de la Història, identificant-se amb els qui pateixen fam, set, nuesa, malaltia i empresonament; experimentà a través del sofriment què vol dir obeir; s’anorreà fins a la mort, i mort en creu, i entrà a la glòria de la resurrecció, des de la qual i en la qual està amb nosaltres dia rere dia, atorgant-nos l’Esperit Sant que ens transforma en Ell, que ens fa comprendre les seves paraules i que ens n’ensenya la plenitud de sentit, els membres d’aquest Concili Provincial Tarraconense es proposen fermament, ells mateixos —i ho exhorten vivament als germans de les Esglésies de la Tarraconense—, de viure com Jesucrist visqué i de proclamar el missatge que Jesucrist proclamà.
77v.
El Concili exhorta a:
a) Revifar la tradició, tan intensament viscuda en els primers segles de l’Església, de vincular visiblement la celebració de l’Eucaristia amb la caritat fraterna, insistint de manera particular en la relació entre la Fracció del Pa i la comunió cristiana de béns, en la lògica que porta de la compartició dels béns eterns al compartiment dels béns temporals, i en la coherència que impulsa les Esglésies riques a obrir-se a les necessitats de les Esglésies pobres.
b) Instar tots els cristians —clergues, religiosos i laics— a realitzar la síntesi entre fe i vida apressada pel Concili Vaticà II, i denunciar la separació entre el missatge cristià i la pràctica social, que afecta molts membres i grava molts costums de les nostres comunitats eclesials.
78.
El Concili exhorta a avançar pels camins que són propis de la doctrina social de l’Església. En concret a:
a) Aprofundir-ne les exigències de formació, de coordinació i d’atenció a la pastoral de la marginació;
b) Exigir-ne la coherent pràctica i el consegüent testimoniatge intraeclesials pel que fa als drets, a l’ús dels béns temporals i a l’ètica econòmico-social;
c) Instar-ne la concreta activitat en els àmbits de Càritas, de la vida consagrada, del voluntariat social i del compromís social, cultural i polític;
d) Cuitar-ne l’activitat pel que fa als àmbits específics que afecten els malalts, els presos, el Tercer Món, les zones rurals, el món marítim i el Quart Món.
79p.
També exhorta a:
a) Intensificar el treball que —en funció de la pastoral de la pobresa i de la marginació— les nostres Esglésies duen a terme a favor de: drogoaddictes, alcohòlics, malalts de la sida, «sense sostre», mendicants, amenaçats d’avortament i d’eutanàsia, infants i adolescents preterits, gent gran sola i abandonada, pobres de mitjans materials i de vivència religiosa, transeünts, migrants, maltractats, analfabets, aturats i minipensionistes, tenint en compte els principis, criteris i directrius de la doctrina social de l’Església.
b) Reconèixer en aquest treball la presència evangèlica de Jesús, el bon samarità, que el suscita, el sosté, el purifica i l’obre a ulteriors horitzons, i donar gràcies a Déu per tants cristians, sovint abnegats i anònims, que el viuen com a preciosa realització de l’amor al proïsme.
B. Conveniència d’un secretariat social
80p.
a) Cal convidar Càritas i la resta de les institucions eclesials que treballen en el camp de l’assistència, de la promoció i de la prevenció social de cada bisbat a iniciar o intensificar els contactes amb vista a crear una delegació, un secretariat o un organisme que animi i coordini tota la pastoral social de la diòcesi.
b) Quan la Conferència Episcopal Tarraconense, per iniciativa pròpia o a petició de la majoria de les delegacions diocesanes esmentades, ho vegi necessari o convenient, es constituirà un Secretariat Interdiocesà de Pastoral Social —partint de les realitats diocesanes i interdiocesanes ja existents— el qual, respectant el principi de subsidiarietat, tindrà aquestes dues funcions:
– Difondre la doctrina social de l’Església; elaborar, a la llum de l’Evangeli, la reflexió que la pobresa en el món, i la de Catalunya en particular, susciten; denunciar les estructures injustes i afrontar els nous reptes que presentin la pobresa i la marginació;
– Animar la pastoral social; interrelacionar i coordinar les delegacions, els secretariats o els organismes diocesans esmentats; fomentar i acompanyar la realització d’accions socials interdiocesanes.
81.
El Concili Provincial Tarraconense demana d’aplicar, en funció de les realitats i de les possibilitats de les nostres Esglésies, les propostes operatives del document La Caritat en la vida de l’Església, aprovat per la Conferència Episcopal Espanyola amb data de 15–20 de novembre de 1993, i assumir el missatge doctrinal del document L’Església i els pobres, de la Comissió Episcopal de Pastoral Social (21 de febrer de 1994), centrat en els cinc eixos següents: escoltar el clamor dels pobres; denunciar la injustícia, com a causa de la pobresa; comprometre’s —l’Església i els cristians— en la lluita per la justícia; avançar —l’Església— en el servei als pobres, i viure l’espiritualitat cristiana de la pobresa.
II. EXIGÈNCIA INDEFUGIBLE DEL TESTIMONIATGE INTRAECLESIAL
C. Pràctica dels drets dins l’Església
82v.
El Concili Provincial Tarraconense exhorta a respectar els drets de la persona humana dins l’Església. Ningú no ha de ser privat dels drets comuns en cap mena d’associació eclesial.
83v.
Els qui serveixen l’Església amb un treball professional han de gaudir de suficients mitjans d’existència i de les assegurances socials vigents. Per tant, el Concili:
a) Apressa totes les institucions —tant les de les nostres Esglésies diocesanes com les pròpies de la vida consagrada— que tenen treballadors contractats, a retribuir-los amb uns salaris que siguin veritablement justos i equitatius i a avançar pels camins de llur promoció, alhora que recorda llur dret a associar-se sindicalment.
b) En particular, insta la recerca de mitjans per a solucionar, allí on sigui el cas, la situació precària dels professors de religió laics.
c) Així mateix, exhorta vivament a mantenir i intensificar un estil de feina ben feta i evitar el pecat d’omissió en l’àmbit laboral-eclesial, és a dir, el pecat capital de la mandra.
84.
El Concili reconeix que les dones han de gaudir de la responsabilitat i de la participació que els correspon en la vida comunitària de l’Església. En particular, cal que les nostres diòcesis, a tots els nivells, els facilitin les funcions que els obre el nou Codi de Dret Canònic.
85v.
També reconeix que tots els membres de l’Església tenen dret a no ser espiritualment marginats. En particular, gaudeixen dels drets a una convenient llibertat d’expressió i de pensament; a ser escoltats i consultats, en la mesura de llur ciència, competència i aptitud (CIC: c. 212 § 3), en un esperit de diàleg que mantingui la legítima varietat dins l’Església, i a participar amb l’adient corresponsabilitat en la preparació de les decisions i en els consells en els seus diversos graus.
D. Ús dels béns temporals dins l’Església
86.
El Concili Provincial Tarraconense exhorta a:
a) Viure i administrar —les comunitats cristianes i els seus membres— llurs béns talment que l’Evangeli sigui anunciat als pobres. Això requereix una pràctica de la pobresa —no reduïble a mera austeritat— que es tradueixi en totes les manifestacions personals i eclesials.
b) Viure personalment amb cristiana senzillesa i fer present de manera habitual l’opció pels pobres en la nostra vida, tot superant la por als conflictes que puguin sorgir en defensar-los davant els poders establerts.
c) Destinar un tant per cent dels nostres ingressos a favor dels necessitats i esmerçar una part del nostre temps lliure en l’ajut desinteressat als altres, sia espontàniament sia a través del voluntariat.
d) Educar, en la catequesi, sobre el valor cristià de la pobresa.
e) No cedir, en les celebracions litúrgiques, a cap escandalós malbaratament de diners i de mitjans.
87.
El Concili insta a:
a) Basar la gestió econòmica diocesana en la comunió cristiana de béns; per tant, presentar l’economia no solament com una font d’ingressos destinats a subvenir a les despeses de la institució, sinó també com una expressió de l’esmentada comunió.
b) Administrar els béns amb eficàcia i amb professionalitat, i alhora amb la participació dels qui treballen en el món dels pobres.
c) Fer, les diòcesis i les institucions que en depenen, un cens de tots els immobles de què disposen a fi que es puguin posar al servei de les diverses necessitats socials (entre elles les d’habitatge).
88.
El Concili demana fer —les diòcesis— un estudi del patrimoni i de l’ús dels fruits de les fundacions existents; de les possibilitats d’adreçar aquests fruits a finançar accions socials, tant intraeclesials com extraeclesials, i de la viabilitat de la reconversió, a curt termini, de fundacions d’escassa dimensió evangèlica, servades sempre les prescripcions de l’ordenament canònic.
E. Ètica econòmico-social
89.
El Concili Provincial Tarraconense demana que es recordi en la predicació i en la catequesi ordinàries que:
a) És contrari al manament de no robar: pagar salaris injustos; executar treballs mal fets i cobrar-los com a bons; defraudar en el comerç; malversar els béns, tant privats com socials; apropiar-se dels béns socials d’una empresa i usar-los privadament; corrompre’s, els funcionaris, en el judici, en les decisions i en l’ús respecte als béns públics; defraudar fiscalment; especular, sia apujant els preus a partir de la ignorància o de la misèria dels altres, sia canviant artificialment l’estimació dels béns amb vista a treure’n avantatge en detriment d’altri.
b) També és contrari a la disposició divina: malmetre la natura, abusar de les reserves naturals i no preservar de la seva extinció les espècies vegetals i animals, per tal com no som amos del planeta, sinó simples administradors, responsables davant de Déu i de les futures generacions que tenen dret a viure en un món habitable, ric i plural.
90.
Atès que és un pecat contra la dignitat de les persones i contra els seus drets fonamentals reduir-les per la violència a un instrument d’ús o a una font d’ingressos, el Concili insta tothom a no fer-se’n culpable, particularment pel que fa als immigrants del Tercer Món entre nosaltres, als joves i als desocupats.
91.
El Concili exhorta que en la predicació i en la catequesi ordinàries s’inculquin els següents principis i criteris, ensenyats pel Concili Vaticà II:

a) Déu ha destinat la terra i tot el que conté a l’ús de tots els homes i de tots els pobles, talment que els béns creats aflueixin equitativament a tots, sota el guiatge de la justícia i amb l’acompanyament de la caritat.

b) Tots hem de considerar les coses que legítimament posseïm com a pròpies i, alhora, com a comunes, talment que puguin ser per a nosaltres i per als altres.
c) Tothom té dret a tenir una part de béns suficients per a si i per a la pròpia família. D’aquests principis se’n segueix l’obligació d’ajudar els pobres —i, per cert, no tan sols amb els béns superflus (cf. GS, 69).
92.
Els anteriors principis ens obliguen a replantejar la nostra actitud privada i pública a fi que tots els ciutadans assoleixin una real possibilitat d’emergir de la «misèria immerescuda» (Rerum novarum) i que no n’hi hagi cap que, per manca de possibilitats objectives, es vegi constret a disposar dels béns d’un altre i a utilitzar-los. Això comporta:
a) En l’àmbit privat, comunicar els nostres béns sia per via assistencial (almoina individual o a través d’institucions d’ajut social), sia per via de creació de llocs de treball.
b) En l’àmbit públic, una intensa i constant acció ciutadana (associacions cíviques, sindicats, partits, mitjans de comunicació social, etc.) amb vista a l’aprofundiment d’un veritable Estat social de dret, és a dir, d’un Estat que reconegui, que respecti i que promogui els drets socials dels ciutadans en els àmbits bàsics de l’existència (vida, salut, educació, economia, etc., amb vista a un humanisme integral).
Per tant, les nostres Esglésies enfocaran la seva xarxa caritativo-assistencial, primer de tot, vers la prevenció i atenció dels casos d’extrema necessitat, a fi d’allunyar la pressura de disposar dels béns d’altri, i contribuiran que la societat posi en marxa anàlegs instruments de concreta solució (sobretot en matèria de subsistència i d’estatge).
93v.
El Concili fa una crida a reconèixer l’abast i la gravetat del problema de l’atur; a solidaritzar-se amb els que en són afectats i a ajudar-los a sortir-se’n; a impulsar, a la llum de la doctrina social de l’Església, la reflexió sobre aquesta plaga social i la recerca d’alternatives, tot participant en el debat entorn la crisi de la civilització del treball i les seves sortides; a denunciar la injustícia que suposa el repartiment desigual del treball remunerat i el seu acaparament; a cercar i a aplicar formes de repartiment just de les rendes i del treball, sense oblidar els disminuïts o discapacitats.
III. ALGUNS AGENTS CONCRETS
F. Càritas
94vp.
Càritas —com a expressió diaconal de tota la comunitat eclesial— és la institució bàsica, encara que no única, de la sol·licitud de les Esglésies diocesanes pels pobres i marginats. Convé que estigui dotada de dirigents i de voluntaris preparats i dels recursos necessaris per a exercir eficaçment la seva funció.
El Concili Provincial Tarraconense insta la creació i la implantació de Càritas ben organitzades en totes les parròquies a fi d’atendre tant els problemes existents com les noves formes de pobresa. Generalment és en les Càritas parroquials on primer es detecten i s’atenen les mancances de tots aquells qui necessiten ajut.
95.
El Concili recomana que les parròquies i els bisbats, en funció de llurs possibilitats, procurin de concretar la part del pressupost ordinari que poden dedicar a Càritas i a institucions similars, i no es limitin a destinar-hi el que es recull en les col·lectes i a través de donatius específics.
96.
El Concili ordena:
a) Donar suport, amb voluntariat i amb mitjans econòmics, al Centre Català de Solidaritat, per a la rehabilitació dels drogoaddictes, com a institució comuna que és de l’Episcopat Català i de totes les Càritas diocesanes dels bisbats de Catalunya, a través de la Fundació «Sense Cadenes», inspirada en el Projecte Home.
b) Fer tot el possible per tal que el diàleg entre el Centre Català de Solidaritat i la Confederació Espanyola del Projecte Home doni fruits d’entesa i de col·laboració.
I exhorta a denunciar un sistema de vida que proposa un model fals de felicitat, que aboca els més febles al desencís i a l’evasió i que no educa amb vista a objectius dignes de la persona humana.
G. Vida consagrada
97.
El Concili Provincial Tarraconense exhorta a:
a) Reconèixer i potenciar la tasca de tantes institucions de vida consagrada que són presents entre els pobres i marginats.
b) Instar-les a actualitzar el seu carisma en funció de les situacions de pobresa i de marginació de la nostra societat.
c) Que la seva dedicació tingui continuïtat, disposi de recursos econòmics, compti amb persones preparades i gaudeixi de coordinació per part de la pròpia diòcesi.
98.
El Concili insta els instituts de vida consagrada a:
a) Prosseguir i actualitzar l’acció educativa i sanitària acostumada, imprimint-hi un creixent tarannà de justícia i de caritat;
b) Viure una efectiva pobresa evangèlica que contrasti amb el consumisme ambiental;
c) Consolidar les comunitats d’inserció en llurs ambients.
99.
El Concili recomana que els membres de les comunitats monàstiques i contemplatives, amb una autèntica actitud d’acolliment mutu, des de les seves disponibilitats obertes a tothom i des de les pròpies pobreses reconegudes i assumides, possibilitin i potenciïn el carisma tradicional de l’hospitalitat, d’acord amb les necessitats —sobretot d’ordre espiritual— dels nostres contemporanis, en particular dels més febles i pobres, salvant sempre la fidelitat al carisma i a les normes del propi institut i en conformitat amb el c. 667 § 2 i 3.
H. Voluntariat social
100
El Concili Provincial Tarraconense reconeix la tasca de servei de tantes persones que, calladament i de manera particular, treballen a favor dels pobres i necessitats. A la vegada, insta tots els cristians i cristianes a complir l’exigència d’amor fratern que tenim envers els altres, sobretot envers els més febles.
101v.
El Concili determina que es potenciï la formació del voluntariat amb un treball educacional de qualitat, mitjançant escoles de voluntariat i itineraris de formació adients que adaptin els coneixements a les necessitats actuals, i amb una escaient coordinació amb la tasca dels professionals. Sempre evangelitzador, el treball del voluntari cristià ha de restar impregnat d’una actitud acollidora i d’una especial sensibilitat. Aquest treball gaudirà d’un sentit ampli de testimoniatge solidari o específic de proclamació evangèlica, segons que les circumstàncies ho requereixin, sota l’impuls de l’Esperit de Jesús.
102.
El Concili exhorta a:
a) Guiar-se —les institucions del voluntariat— per l’esperit evangèlic alhora que per la creativitat, per la competència i per l’especialització que el món canviant del nostre temps requereix.
b) Procurar formes de relació amb altres entitats de voluntariat social i amb grups que treballen en aquest camp per tal d’atendre millor els més necessitats, tenint punts d’encontre i de comunicació que poden esdevenir intercanvi evangelitzador.
103.
El Concili recorda que, atès que la gratuïtat és una dimensió intrínseca de l’Església i que el servei voluntari n’és una manifestació concreta, cal evitar:
a) Considerar el voluntari com un treballador remunerat a baix preu.
b) Enfocar el voluntariat com un pas previ per a l’assoliment d’un contracte remunerat dins l’Església.
c) Acomiadar persones dels llocs de treball eclesial, deixant-les a la intempèrie, i substituir-les per voluntaris sense sou ni assegurances, amb vista a assolir els mateixos serveis sense cap cost. Això és immoral, encara que sigui legal.
I. Compromís social, cultural i polític
104.
Atès que cal situar l’home en el centre de la vida econòmico-social, la qual té com a clau el treball humà i la seva organització, el Concili Provincial Tarraconense insta els laics de les nostres diòcesis a:
– Desenvolupar llur compromís cristià en l’àmbit professional; posar —els empresaris— llur laboriositat i llur iniciativa al servei de la persona i invertir la major part possible dels seus beneficis en la creació de llocs de treball; ser coherents —els treballadors— en la seva feina, fent-la amb responsabilitat, amb qualitat i amb l’obligat rendiment.
– Comprometre’s en el camp de les associacions cíviques i professionals, contribuint-hi amb uns criteris, amb un comportament i amb un servei que responguin a l’harmònica exigència de la subsidiarietat i de la solidaritat.
– Viure la definició cristiana de propietat com a potestat d’administrar, segons la voluntat de l’únic Amo absolut, Déu, els béns econòmics atenent-ne la constitutiva dimensió comuna, en funció de llur destí universal. En aquest sentit, cal una veritable conversió personal per tal que el dret a la propietat individual es conjugui amb la finalitat i amb l’ús socials dels béns i no degeneri en un consumisme insolidari.
105.
El Concili exhorta a incorporar progressivament l’ensenyament d’Arrels cristianes de Catalunya entorn del nostre país. Aquest ensenyament ha de ser interpretat d’acord amb la doctrina del Concili Vaticà II i de la doctrina pontifícia.
106.
Atès que tots som destinataris i actors de la vida política, el Concili recorda als fidels laics:
a) Que no poden abdicar de la política, com a activitat destinada a consolidar i a promoure el bé comú. Les acusacions d’arribisme, d’idolatria del poder, d’egoisme i de corrupció no justifiquen l’absentisme polític, ans esperonen a la presència dels ciutadans catòlics en les estructures polítiques amb vista a cooperar a l’assoliment del bé comú. Cal lluitar, amb un genuí esperit de servei, unit a la competència i a l’eficiència, contra la deslleialtat i la mentida en l’àmbit cívic, contra la malversació de la hisenda pública i contra l’ús de mitjans il·lícits per a conquerir o per a mantenir el poder (cf. Christifideles laici, 42).
b) Que la coherència entre fe i vida a què han estat cridats els duu a reconèixer l’home com el centre de la vida social, la qual cosa els exigeix un esforç continu a fi que els valors evangèlics impregnin, tant com sigui possible, les lleis i les institucions.
107.
El Concili recomana d’acompanyar eficaçment i donar suport, la comunitat cristiana, als seus membres engatjats en sindicats i en partits polítics, sobretot quan en són dirigents i hi ocupen llocs de responsabilitat, a fi que puguin mantenir una actitud crítica i evangèlica en llur militància. I això:
a) Mitjançant comunitats apostòliques o equips de moviments d’Acció Catòlica general o especialitzada, assegurant-los consiliaris ben preparats per a acomplir aquesta tasca;
b) Cercant els mitjans per tal que aquests cristians se sentin sostinguts per tota la comunitat cristiana, no necessàriament en les seves opcions partidàries, però sí en el seu esforç per treballar en la transformació de les estructures sociopolítiques d’acord amb els valors del Regne.
108.
També recomana els cristians que s’apressin a col·laborar sense reticències amb totes aquelles persones i associacions que treballen des d’opcions no confessionals en el camp de la marginació, recordant el que deia Jesús: «Qui no està contra nosaltres està amb nosaltres» (Mc 9,40).
109.
a) El Concili demana a les administracions i institucions públiques i a les institucions privades de funció social que, a l’hora de confeccionar els pressupostos i de posar en pràctica els programes d’atenció social, assumeixin les seves responsabilitats envers els marginats i els sectors més pobres de la nostra societat.
b) També demana a les administracions públiques que avaluïn les institucions amb les quals col·laboren, no sols en funció de la seva titularitat —pública o privada— sinó també, i principalment, pel servei que fan a la societat, i que això es tingui també en compte a l’hora d’assignar les respectives partides pressupostàries.
IV. ALGUNS ÀMBITS ESPECÍFICS
J. Malalts
110.
El Concili Provincial Tarraconense exhorta a:
a) Rellançar decididament una acció pastoral «dels malalts i amb els malalts a favor dels malalts» que: tingui la seva expressió més significativa en la celebració sacramental com a coronació d’una prèvia i adient tasca d’evangelització; impliqui coordinadament tots els components de la comunitat eclesial; valori el malalt com a subjecte actiu i responsable de l’obra d’evangelització i de salvació i com a font de força per a l’Església i per a la humanitat; expliqui a l’home i a la societat el significat positiu del patiment humà, i es realitzi a través d’un testimoniatge de vida amarat d’amor cristià (cf. Christifideles laici, 54). Aquest darrer punt adquireix un significat peculiar quan es troba en joc l’atenció al malalt no creient o, en el seu cas, no cristià.
b) Potenciar els grups de laics que s’esmercen en el doble objectiu de visitar els malalts i portar-los l’Eucaristia quan hi ha mancança de preveres o de diaques.
111.
El Concili insta:
a) Els cristians a col·laborar amb totes les iniciatives, siguin d’origen confessional o no, encaminades al bé del malalt, com són les associacions de malalts i les de familiars de malalts que ajuden a assumir i a viure la malaltia.
b) El personal sanitari a afavorir el tractament pal·liatiu i a fer objecció de consciència davant les decisions que violen el dret a la vida, com és el cas de l’avortament i de l’eutanàsia activa.
c) A donar suport als que treballen en el moviment de la Fraternitat Cristiana de Malalts i Minusvàlids i en altres organismes, i encoratjar-los a fi que continuïn la seva tasca d’acolliment, d’acompanyament i d’integració.
K. Presos
112.
El Concili Provincial Tarraconense insta:
a) Els cristians i la societat en general a prendre consciència de la situació de les persones que són a la presó, de les causes que els han portat a delinquir i de les conseqüències que té el règim de presons actual.
b) Els responsables de la pastoral penitenciària i les institucions eclesials que els pertoqui, a: 1) fomentar la tasca del voluntariat, ja iniciada, a les presons; orientar el voluntariat en la seva formació i coordinar-lo adientment en la seva acció, i, partint del treball que es fa, revisat sempre que calgui, crear secretariats de pastoral penitenciària a cadascuna de les diòcesis catalanes; 2) buscar, junt amb les Administracions i amb altres institucions i organismes, alternatives reals a la presó, especialment pel que fa als delictes relacionats amb la droga i contra la propietat; 3) col·laborar amb l’Administració, habilitant i gestionant, a nivell parroquial, arxiprestal o diocesà, equipaments d’acolliment per als presos en situació de permís, i 4) intensificar la tasca de prevenció.
c) Les diòcesis a dissenyar un pla d’actuació que inclogui les accions concretes que s’han de dur a terme, les institucions o entitats que hi puguin col·laborar i la coordinació necessària entre parròquies, moviments i arxiprestats.
113.
El Concili:
a) Condemna tota forma de tortura com un greu atemptat a la dignitat de la persona que mai res no pot justificar.
b) Tot alegrant-se dels corrents d’opinió avui creixents tant en l’Església com en la societat civil que s’oposen a la pena de mort, i veient en el seu refús l’actitud coherent del qui vol portar fins a les darreres conseqüències el respecte total per la persona humana, que és imatge de Déu, celebra que s’hagi decidit d’eliminar totalment la pena de mort en l’ordenament jurídic espanyol i insta tots els fidels que no es deixin portar mai per sentiments primaris d’odi o de venjança que els duguin a reclamar-la, alhora que proclama la Bona Nova de la conversió, del perdó i de la vida.
L. Tercer Món
114v.
El Concili Provincial Tarraconense urgeix:
a) Que ens sentim corresponsables de l’existència en el nostre món d’una immensa multitud d’homes i de dones que viuen en situacions de misèria extrema i de violència.
b) Que donem suport, previ discerniment, a les campanyes d’ajut al Tercer Món, entre elles la relativa al 0,7%, exigint que l’ajut sigui autèntic i desinteressat; adaptar aquest criteri a les nostres institucions, i ampliar l’acció institucional (bisbats, instituts de vida consagrada, missions, organismes, etc.) que ja es duu a terme i que comporta una aportació de les nostres Esglésies al Tercer Món molt superior a l’esmentada del 0,7%.
c) Que potenciem l’agermanament de les nostres diòcesis, arxiprestats i parròquies amb les del Tercer Món i que hi enviem cristians a fi d’envigorir la mútua comunió i la consciència de catolicitat universal.
115.
El Concili:
a) Insta a denunciar el racisme i la xenofòbia en la mesura que existeixin en sectors de la nostra societat.
b) També insta tots els cristians, llurs famílies i comunitats, a treballar, junt amb tots els ciutadans, per la integració dels immigrants en els camps específics de l’ensenyament, de la sanitat, de la militància sindical o política, de l’associacionisme, de la caritat i de la promoció social.
M. Zones rurals
116.
El Concili Provincial Tarraconense urgeix a:
a) Col·laborar amb les iniciatives que condueixin els pagesos: a formar-se i a informar-se de les possibilitats de futur i de les ajudes que poden rebre; a cercar, tant com sigui possible, formes de col·laboració i de cooperativisme, i a posar en joc l’enginy en la comercialització dels seus productes.
b) Instar les autoritats i les institucions públiques que: més enllà dels criteris basats en l’economia, valorin el món rural i el basteixin dels serveis que calguin per a elevar el seu nivell de vida; maldin per anivellar el desequilibri entre el món rural i l’urbà, atès que són dues realitats que es necessiten recíprocament; donin suport institucional a les entitats socials i culturals del món rural —per petites que siguin—, com a vehicles que articulen el desenvolupament del país, i envigoreixin els valors humans i morals que el món rural aporta a la nostra societat.
N. Món marítim
117v.
El Concili Provincial Tarraconense insta les diòcesis de la Tarraconense situades en territoris que acullen en els seus ports marina mercant :
a) A dedicar, en la mesura possible, un nombre adient de preveres, de religiosos, de religioses i de diaques permanents al servei del món marítim, tenint en compte els principis, els criteris i les directrius de l’Apostolat del Mar.
b) A adoptar les mesures adients amb vista:
– A la formació dels qui es preparen per a exercir aquest treball apostòlic específic.
– Al proveïment de recursos econòmics per al manteniment i per a la promoció d’aquesta tasca pastoral.
– A la coordinació d’aquest apostolat en l’àmbit de les Esglésies que tenen la seu a Catalunya.
O. Quart Món (bosses de pobresa)
118.
Atès que la pobresa té causes estructurals motivades per un repartiment injust de la riquesa i per una economia competitiva que se centra exclusivament en l’afany de lucre —factors que condueixen quasi inevitablement a una desigualtat d’oportunitats, fins al punt que moltes persones neixen ja en ambients exclosos de la societat dels quals és difícil sortir—, i atès que altres hi van a parar a causa d’un atur de llarga durada:
a) El Concili Provincial Tarraconense fa una crida a la societat i als governants perquè actuïn decididament i eficaç a favor de les famílies pobres amb infants, de les persones grans i abandonades, de la infància maltractada, dels malalts psíquics mancats de persones i d’institucions que els acullin, de les persones que es droguen amb conseqüències de desestructuració familiar i de degradació personal, i de la resta de persones que componen el Quart Món.
b) I demana als sindicats, en la seva lluita a favor de la justícia, que tinguin molt en compte l’objectiu d’assegurar treball per als aturats.