C4

Tota la pastoral ha de tenir unitat, aquella unitat que brolla de la Pasqua i de la Pentecosta, vives i operants en l’Església gràcies a la presència de Crist ressuscitat que dóna l’Esperit Sant als fidels. Afirmem la complementarietat de les grans accions pastorals i llur necessària interrelació. El servei de la Paraula, el servei de l’Eucaristia i dels sagraments i el servei de la caritat són, tots tres, constitutius i interdependents. No podem reduir la pastoral a un problema de simple organització i coordinació, sinó que s’ha de reconèixer el llegat de Crist a la seva Església per tal que sigui vida abundant per als seus membres. El Concili Provincial Tarraconense demana als pastors i als fidels de les nostres Esglésies que, en l’acció pastoral, no separin ni oposin mai la dimensió evangelitzadora de la litúrgica ni de la solidària amb els pobres (cf. Ac 2,42; SC 6 i 10; CT 33).

El Concili demana de promoure una mentalitat i una espiritualitat de comunió que comprengui tots els nivells: de formació, de pregària comunitària i d’acció conjuntada. En conseqüència, el Concili encarrega als rectors de parròquies, als dirigents i als consiliaris de moviments, als delegats diocesans… que revifin l’esperit de comunió i de pertinença a l’Església en la línia doctrinal del Vaticà II, especialment entre les institucions i els organismes de la mateixa Església diocesana.

El Concili urgeix tots els fidels a prendre part activa en la comunitat cristiana per a viure la dimensió eclesial de la fe. A fi d’aconseguir-ho, les comunitats locals han d’acomplir la missió que els és confiada amb un autèntic esperit de comunió i ser acollidores de totes i de cadascuna de les persones, en la seva peculiar situació, perquè hi puguin trobar el seu lloc i desenvolupar-hi la seva activitat o servei.

El Concili demana als bisbes, com a primers servidors de la comunió eclesial, que exerceixin el ministeri apostòlic amb senzillesa i amb proximitat als fidels, que animin personalment la vida cristiana i les activitats evangelitzadores, que tinguin una comunicació freqüent amb les comunitats i amb els grups i que reconeguin el pluralisme complementari i enriquidor.

El Concili reconeix que pertoca a cada bisbe de donar l’aprovació i el reconeixement eclesial als carismes, als moviments apostòlics i a les noves comunitats amb esperit d’acolliment, per tal de no ofegar els dons de l’Esperit. Al seu torn, els nous grups, «per si de cas corrien en va» (Ga 2,2), han de prendre consciència del que suposa viure en l’Església diocesana i integrar-se en el conjunt, per a aportar-hi i alhora per a rebre’n. La plena comunió eclesial els demana la dependència del bisbe i la coordinació amb els altres organismes i moviments de la diòcesi. Hem de saber afrontar els factors de disgregació i de menysconeixement, que porten a maneres parcials i condicionades de pertànyer a L’Església. Per tal que això sigui possible cal acollir el servei d’autoritat i el mestratge del propi bisbe. Tota disgregació, autosuficiència o marginació posa obstacles a l’acció missionera.

El Concili disposa que la visita pastoral s’adapti als requeriments i a les situacions d’avui i sigui un moment fort i dinamitzador de la comunió i de la missió d’una Església local. Que en cada diòcesi es prepari juntament amb els preveres del lloc o amb els de l’arxiprestat; al seu torn, els preveres la prepararan amb els respectius consells de pastoral.

Els preveres que provenen d’altres diòcesis o d’instituts religiosos han d’assumir la cultura i el pla pastoral de l’Església local i han de posar-se al seu servei. Per això, el Concili disposa que, als preveres originaris d’altres Esglésies, se’ls faciliti un temps i uns mitjans d’adaptació.

El Concili demana que els bisbes afavoreixin una comunió eclesial més profunda entre els religiosos i el clergat i els laics, intensificant un específic i multiforme intercanvi de valors espirituals i apostòlics. A la vegada, tots han de reconèixer la importància evangèlica que la vida consagrada representa per a l’Església, i alhora trobar maneres més visibles de vincular els carismes religiosos en les Esglésies locals, acollint-ne la tradició pastoral i espiritual i aportant-hi el dinamisme i els valors amb què els religiosos viuen la universalitat de l’Església.

Sobre l’ecumenisme i el diàleg interreligiós, el Concili recomana:

El Concili Provincial Tarraconense determina que els bisbes elaborin un directori marc de pastoral parroquial per a les diòcesis de la Tarraconense que defineixi i orienti la missió de la parròquia avui.

Encarregaran aquesta comesa als vicaris generals i episcopals de les nostres diòcesis (els quals ho faran amb la col·laboració d’altres preveres i laics amb experiència de treball pastoral), bo i posant en comú les experiències més vàlides de pastoral parroquial que hi ha en cada diòcesi i d’acord amb els cc. 528–529.

El contingut del directori ha de tenir presents, entre altres aspectes:

Aquest directori ha de contemplar també la funció dels llocs de culte i de les comunitats no parroquials, i la seva relació amb la parròquia.

El Concili determina que els bisbes elaborin conjuntament un directori de l’arxiprestat per a totes les diòcesis de la Tarraconense. El contingut del directori ha de tenir present que l’arxiprestat, entre altres aspectes:

El Concili, tot valorant la catedral com a lloc ordinari de la funció episcopal, determina que s’accentuï el caràcter de servei pastoral dels capítols de canonges i que cada diòcesi elabori unes pautes de pastoral sacramental que concretin les característiques pròpies que aquest servei té a la catedral, i com es coordina amb les celebracions de les parròquies.

Estructures pastorals funcionals (o no territorials):

El Concili demana de revisar i estudiar l’organigrama de les vicaries i de les delegacions i serveis diocesans, la seva funció i la seva coordinació.
També demana d’unificar la terminologia i les funcions de les delegacions o secretariats en cada diòcesi, no sols per tal d’assolir una major claredat, sinó, sobretot, per tal d’afavorir la desitjable relació i potenciació de la pastoral interdiocesana.

El Concili recomana que cada diòcesi faci un estudi per a conèixer els recursos humans i materials de què disposa, per tal d’aconseguir una organització eclesial que sigui capaç d’acomplir tots els ministeris i estructures de servei que l’Església local necessita avui.

El Concili Provincial Tarraconense recomana que els cristians laics tinguin responsabilitats directives en l’Església diocesana (en les delegacions i secretariats i en els consells) i que aquests cristians siguin representatius dels grups que treballen en les diferents tasques d’evangelització —catequesi, caritat, apostolat seglar— o persones prou reconegudes pel seu testimoniatge cristià, acceptades per la seva comunitat i amb una formació suficient.

Que els laics idonis —homes i dones— siguin cridats a exercir missions pastorals.

El Concili demana que els bisbes vetllin per tal que el Consell Presbiteral i el Consell de Pastoral puguin complir amb encert la seva missió d’òrgans consultius (cadascun segons la seva funció). S’ha de procurar que tinguin la màxima representativitat possible i que siguin consultats en les decisions importants de la diòcesi.

El Concili demana que el bisbe valori el vot dels consells Presbiteral i de Pastoral, d’acord amb la naturalesa de cada un d’aquests consells. En les qüestions importants per a la vida de la diòcesi, quan sigui possible i convenient, el bisbe hauria de seguir el vot dels consells.

El Concili recomana vivament que cada parròquia i cada arxiprestat tingui establert un consell de pastoral, que caldrà adaptar a la seva situació i a les seves possibilitats.

El Concili Provincial Tarraconense demana el compromís de mantenir, assegurar i enfortir la unitat pastoral de les Esglésies que tenen la seu a Catalunya (és a dir, les diòcesis de la Tarraconense i l’arxidiòcesi de Barcelona), no pas per raons polítiques, sinó d’ordre eclesial i pastoral.

Es tracta d’un articulació de les Esglésies diocesanes establertes en un territori i en un context social determinat.

En efecte:

El Concili expressa la seva voluntat que, segons el desig del Concili Vaticà II (CD 36), la recuperació de la nostra tradició conciliar tingui la continuïtat que es determini, d’acord amb la sinodalitat de l’Església, amb la normativa vigent i amb les necessitats pastorals de cada moment.

El Concili —de manera semblant a com van fer repetidament els concilis provincials des del s. XVI— referma l’ús del català com a llengua pròpia de l’Església a Catalunya: en la litúrgia, en la predicació, en la catequesi, en els mitjans de comunicació social… Aquesta norma general és d’aplicació a qualsevol església, capella o oratori, sigui parroquial o no, incloses les catedrals i les esglésies de religiosos i de religioses. Cal exceptuar, a més de les esglésies situades en territoris que no són de parla catalana, altres esglésies determinades per un legítim costum, per la condició dels fidels o bé per diverses circumstàncies.

Les Esglésies que tenen la seva seu a Catalunya, amb la mateixa fermesa amb què afirmen la identitat catalana, la seva llengua i la seva cultura, per exigències pastorals es comprometen fermament a reconèixer la dels altres i a acollir totes les persones i grups en llur pluralitat cultural. Els cristians d’aquesta terra —bisbes i preveres, religiosos/ses i laics/laiques— ens sentim cridats, especialment en aquesta hora del Concili, a ser signe de comunió eclesial universal, per causa de la presència de germans i germanes provinents d’altres cultures i nacion[alitat]s, i per això volem acollir la identitat cultural dels immigrants i la seva sensibilitat religiosa, i, a la vegada que els ajudem amb respecte a integrar-se en el país, volem enriquir-nos amb les seves aportacions humanes i espirituals peculiars.

El Concili urgeix que les Esglésies que tenen la seu a Catalunya aconsegueixin una comunió interdiocesana i una acció pastoral més coordinada, i que, després d’estudiar les diverses possibilitats i avantatges, segons la legislació eclesiàstica vigent (cf. cc. 431–434; 447 i 448), procurin trobar, d’acord amb la Conferència Episcopal Espanyola, la corresponent solució jurídica, amb vista a una acció evangelitzadora i pastoral més eficaç i a una presència eclesial més significativa a Catalunya, bo i mantenint la relació institucional amb la Conferència Episcopal Espanyola.

El Concili determina de donar nou impuls i vigor als secretariats i a les comissions d’abast interdiocesà ja existents i proveir la creació dels que es creguin convenients per a nous camps pastorals. Per això proposa:

El Concili Provincial Tarraconense demana que les comunitats parroquials amb presència habitual de fidels d’altres parròquies i fins d’altres diòcesis, per raó d’una segona residència, s’afanyin a acollir-los fraternalment i amb obertura. La mobilitat humana exigeix que, a partir del que està establert en cada diòcesi, s’arribi a uns criteris pastorals comuns a totes elles.

El Concili demana que s’intensifiqui l’atenció a la pastoral del turisme per tal d’orientar, promoure, ajudar i coordinar aquesta pastoral a Catalunya, tan afectada per la mobilitat i pel turisme.

Els bisbes encomanen als delegats diocesans de pastoral del turisme que preparin un directori de pastoral del turisme que contempli els fenòmens de la mobilitat humana, tant pel que fa als caps de setmana i segona residència com al turisme de masses i de temporada.

Aquest directori ha de tenir en compte els següents aspectes:

El Concili demana que els bisbes afavoreixin l’ajuda ocasional i la col·laboració de preveres a les parròquies que són receptores de turisme, per tal d’atendre degudament el servei pastoral i també per proporcionar un temps de vacances i d’espiritualitat als mateixos preveres.

El Concili encomana als rectors i als encarregats de santuaris que, tenint en compte les orientacions del Secretariat Interdiocesà de Santuaris de Catalunya i les Illes, vetllin amatentment per tal que cadascun d’ells, segons les seves peculiaritats, reflecteixi el do de la salvació cristiana, amb especial interès per l’acolliment de fidels i visitants, pel respecte de l’ambient com a lloc de pregària, amb signes de gratuïtat i amb l’oportunitat de reconciliar-se amb Déu mitjançant el sagrament del perdó. Tindran cura també de vetllar perquè es preservin l’entorn i el recinte i es conservin visiblement i es guardin amb seguretat els testimonis votius d’art popular i de pietat (CIC: c. 1234 § 2), tot amb la deguda coordinació amb la pastoral de la diòcesi, de la parròquia i de l’arxiprestat.

Els bisbes, després d’haver escoltat el seu propi Consell Presbiteral, establiran els mitjans que requereix l’atenció completa als capellans. Tindran en compte:

El Concili Provincial Tarraconense proposa que es constitueixi un servei conjunt de formació permanent per als preveres (aspectes espirituals, intel·lectuals i pastorals de la formació), implicant-hi les institucions ja existents. Això ajudaria també l’obertura, el coneixement i la col·laboració pastoral entre les nostres diòcesis.

El Concili demana als bisbes que convoquin, amb una certa freqüència, una trobada interdiocesana de preveres, ja que facilita la cohesió dels presbiteris i n’estimula l’ajuda mútua.

És missió del bisbe tenir cura de l’atenció personalitzada de tots i de cadascun dels preveres diocesans. Ho farà afavorint trobades amb cadascun d’ells, sense esperar les situacions difícils o l’ocasió dels nomenaments o de canvis de destinació pastoral. Aquest contacte personalitzat és especialment important en situació de malaltia o de sofriment per algun conflicte o fracàs, i sempre que el mateix prevere ho demani. Totes les estructures de suport que els vulguin crear no poden substituir aquesta atenció personal del bisbe, «germà, pare i amic» dels seus preveres.

Si el bisbe no pogués atendre els preveres en alguna d’aquestes circumstàncies especials, delegarà aquesta funció —en algun aspecte i com a substitució— en preveres de la seva confiança i que siguin també propers al capellà que requereix atenció. En aquest aspecte d’ajuda als capellans, quan el bisbe ho cregui convenient, la col·laboració d’altres preveres i àdhuc dels laics pot ser molt oportuna.

El Concili desitja que la comunitat cristiana conegui la identitat del ministeri sacerdotal, valori i estimi la vocació i el servei dels bisbes, dels preveres i dels diaques, i reflexioni sobre la seva necessitat per a l’Església i sobre l’estatut de vida que se’ls demana; també vol que els cristians reconeguin i valorin el servei de tants preveres que han dedicat la seva vida a l’evangelització i a l’atenció de les comunitats i de les persones.

Tota l’Església diocesana ha de fer seva la tasca de promoure vocacions, tant a la vida sacerdotal com a la vida consagrada o religiosa: el bisbe com a primer responsable, els preveres i els seminaristes, els religiosos i les religioses, els agents de pastoral de joventut i els qui treballen en el camp de l’educació, les famílies i les comunitats. Que s’estimuli la pastoral vocacional ben inserida en els plans de la pastoral diocesana ordinària, i present en tots els àmbits específics, especialment en la catequesi, en la preparació dels sagraments, en la pastoral juvenil, en la familiar i en la de moviments. Hi ha d’haver un canvi d’actitud en els cristians adults i també en els joves, i un canvi de clima en les comunitats eclesials que faci possible de dur a terme una pastoral vocacional entusiasmada. S’ha d’educar en una fe profunda i generosa que ens disposi a servir i a donar la vida.

Per tal d’intensificar una activitat pastoral que valori tots els carismes i vocacions cristianes (compromís laïcal, matrimoni cristià, vida consagrada, vida apostòlica, ministeri pastoral, missions…), el Concili Provincial Tarraconense demana que es tingui cura de la pastoral dels joves i que s’hi dediquin consiliaris i educadors competents que acompanyin, de cara a una educació cristiana seriosa, els joves en els seus processos de vida (acompanyament espiritual de qualitat); que els ajudin, enmig de les dificultats que el nostre món planteja, a trobar el tresor de la fe, a descobrir i a estimar Jesucrist i l’Església i a donar una resposta joiosa a allò que la fe els exigeixi, i que alhora —aquests consiliaris i educadors— ofereixin enmig dels nois i noies un servei apostòlic engrescador i generós, capaç de proposar i d’acompanyar les diverses vocacions. Una pastoral juvenil no és completa si no acaba amb el plantejament seriós de l’opció de vida.

El Concili proposa d’estimular en les comunitats un nou clima de cara a les vocacions; tots en som responsables, i per això cal:

Atès que el ministeri ordenat és indispensable a l’Església, el Concili demana als responsables de les comunitats i dels moviments —bisbes i preveres, consiliaris i educadors— que proposin als joves que es vegin aptes pels seus valors humans i espirituals el servei a la comunitat en la condició de preveres, respectant sempre els processos de maduració cristiana de les persones i la seva llibertat. Aquesta «crida» és una proposta que s’ho plantegin davant Déu amb responsabilitat i amb recta intenció, bo i oferint-los un acompanyament adequat.

Revitalitzar en les parròquies i en les comunitats, amb la col·laboració de tots (preveres, religiosos/ses i laics/iques), el Dia del Seminari i la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions.

El Concili recomana que es promogui i es consolidi el diaconat permanent al servei del bisbe i de les Esglésies diocesanes, i que es tingui cura de la formació dels candidats i de les tasques pastorals que se’ls encomanen. La crida a aquest ministeri correspon al bisbe de la diòcesi.

El Concili Provincial Tarraconense demana que cada Església diocesana potenciï la seva participació en l’acció evangelitzadora universal.

El Concili demana que es potenciï la tasca de desvetllament i d’estimació de les vocacions missioneres «ad gentes», tant de preveres i de religiosos com de laics.

La contribució més imprescindible és amb persones: cristianes i cristians de les nostres Esglésies que ofereixen tota la seva vida (o uns anys) per a la missió universal. Cal treballar conjuntament amb els responsables de vocacions.

Les delegacions diocesanes de missions treballaran per trobar una resposta adequada a l’oferiment generós de laics cristians —homes i dones— per a la missió universal durant un temps. L’acolliment de les vocacions missioneres laïcals suposa oferir als candidats els mitjans de formació i de discerniment i els ajuts necessaris.

El Concili considera que la dimensió missionera, com un element primordial de la pastoral ordinària (cf. RM 83), ha d’estar ben present en cada Església diocesana, en les parròquies, en els arxiprestats i en els moviments; en les activitats de catequesi, de litúrgia, de vocacions, de Càritas, etc. El bisbe ha d’animar l’obertura a la universalitat i el concepte d’Església de comunió i d’intercanvi, i ha de promoure la creació de grups d’animació missionera i potenciar els que ja existeixen.

El bisbe diocesà ha d’animar i donar sortida als preveres i als seminaristes que s’ofereixin per a la missió universal, després d’un discerniment seriós.

Les nostres Esglésies locals han de saber aprendre de les Esglésies joves i incorporar a la nostra pastoral els seus valors, com ara el sentit de la festa en les celebracions litúrgiques, el catecumenat com a procés seriós d’iniciació cristiana d’adults, les responsabilitats que els animadors laics tenen en la comunitat, i les comunitats eclesials de base, entre altres.

Davant les noves situacions que exigeixen un esperit missioner més afinat, el Concili demana:

El Concili Provincial Tarraconense urgeix que les vuit diòcesis de Catalunya avancin decididament en el procés, ja iniciat fa temps, per tal d’aconseguir un nivell d’autofinançament suficient per a sostenir les activitats pastorals necessàries al nostre temps i per a preparar i iniciar els projectes que els reptes pastorals del futur exigeixen d’afrontar ja des d’ara. Caldrà continuar cercant els mitjans adients a la identitat i a la missió de l’Església per tal d’aconseguir-ho.

El Concili anima i urgeix els fidels cristians a destinar un tant per cent dels seus ingressos al sosteniment de l’Església (com a criteri indicatiu podria ser un u per cent). El qui pot més també ha de ser més generós. Tanmateix, s’insta a la gratuïtat de tots els serveis religiosos.

El Concili demana que cada diòcesi doni informació als fidels, de manera habitual, de la gestió econòmica de l’Església a tots els nivells, informació que ha de ser clara i transparent.

El Concili urgeix que totes les parròquies tinguin el seu Consell Econòmic Parroquial per a assumir la funció que els atorga el c. 537 de col·laborar amb el rector en l’administració dels béns de la parròquia.

El Concili demana que els bisbes designin uns experts que, amb la col·laboració dels ecònoms diocesans, facin un estudi sobre la rendibilitat dels béns econòmics de l’Església i la manera d’aconseguir els recursos suficients per a les activitats pastorals, i la bona dotació dels serveis que l’Església ha d’oferir.

El Concili demana que es revisi la situació actual del Fons Comú de la Tarraconense per tal de potenciar-lo i d’aconseguir que assoleixi la capacitat de finançament de tots els organismes que depenen de la Conferència Episcopal Tarraconense, i que sigui un mitjà per a la comunicació de béns entre les vuit diòcesis de Catalunya.