Prefeci

Els bisbes de les Esglésies de la Província Eclesiàstica Tarraconense i, en virtut de l’autorització concedida pel Sant Pare l’11 de juliol de 1992 i amb les condicions que s’hi expressen, el senyor cardenal arquebisbe de Barcelona amb els seus bisbes auxiliars, reunits a la ciutat de Sant Cugat del Vallès amb preveres i diaques, religiosos i religioses i fidels laics de les diverses Esglésies, elegits i nomenats d’acord amb les normes del Codi de Dret Canònic, hem celebrat el primer Concili Provincial Tarraconense després del Concili ecumènic Vaticà II, reprenent així la tradició conciliar de la Tarraconense, testimoni de l’esperit sinodal de les Esglésies de Catalunya.

Ho hem fet sota el guiatge del Senyor Jesucrist, pastor i epíscop de les nostres ànimes. Per Ell donem abans de tot gràcies al Pare del cel, perquè les nostres Esglésies perseveren actives en la fe apostòlica, cerquen d’obrar segons la caritat amb què Crist ens estima i viuen en l’esperança dels béns que només Déu pot donar.

Constatem, amb l’alegria que és fruit de l’Esperit Sant, que el Concili que hem celebrat ha estat una joiosa experiència de comunió eclesial, arrelada en la mateixa comunió trinitària del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Els reunits en assemblea conciliar hem celebrat junts els sants misteris i hem pregat el Senyor, hem obert els cors a la Paraula de Déu i a les veus dels germans, hem reflexionat i discutit fraternalment amb el desig d’interpretar les veus de l’Esperit, i això ha comportat el sofriment d’incomprensions passatgeres. Per tot això, ens donem gràcies els uns als altres i en donem a tots els fidels que han pregat pel Concili i que han seguit amb interès el seu desenvolupament.

El Concili ha estat, també, un moment intens d’experiència de la catolicitat de les mateixes nostres Esglésies, obertes a totes les altres del món, en comunió totes, en primer lloc, amb el successor de Pere, el bisbe de l’Església de Roma, que té el ministeri de presidir i de confirmar, com a cap i centre d’unitat, la comunió catòlica i apostòlica.

El treball conciliar ha estat una recerca de signes de resposta a la pregunta feta a l’Esperit en aquests últims anys del segon mil·lenni: Esperit, què dius a les Esglésies de la Tarraconense? Les nostres Esglésies visqueren amb gran intensitat el Concili Vaticà II i maldaren amb esperança per aplicar-ne les orientacions. En algunes d’elles s’han celebrat, des de l’any 1965, assemblees diocesanes, sínodes i altres iniciatives, a fi d’actualitzar l’esforç pastoral. Nosaltres mateixos, els bisbes de les Esglésies que tenen la seu a Catalunya, hem realitzat després del Vaticà II una tasca de col·laboració institucional, a través de la Conferència Episcopal Tarraconense, d’acord amb els principis eclesiològics sobre el caràcter col·legial de l’episcopat i amb el valor pastoral de les agregacions d’Esglésies.

Tanmateix, l’aplicació del Concili Vaticà II, rebut en les nostres Esglésies amb sincer entusiasme, es va ressentir aviat de les tensions polítiques, socials i eclesials existents a Espanya durant els anys 70. Això va originar una parcialització de les prioritats pastorals marcades pel Concili i un afebliment en la integració en el procés postconciliar que es feia en altres Esglésies i, àdhuc, en l’atenció al mestratge ordinari de Pau VI i després de Joan Pau II, amb la conseqüent pèrdua de renovació de perspectives en la vida de l’Església.

El Concili Provincial s’ha situat a l’interior d’aquesta història, amb el desig de consolidar l’esforç realitzat des del Concili Vaticà II i de portar-lo a una renovada sintonia amb allò que l’Esperit Sant fa entendre avui als deixebles de Crist, acomplint la seva missió de Mestre interior i Memòria de la Paraula de Jesús. El Senyor de la glòria, en efecte, no deixa pas la seva Església: li envia constantment el seu Esperit. Per a nosaltres, com per a tota l’Església, «els signes del nostre temps són parcialment diversos dels que hi havia en el temps del Concili Vaticà II, amb angoixes i ansietats més grans» (Sínode Extraordinari de Bisbes de 1985).

Estem d’acord amb el principi que cal assumir tota la realitat eclesial, amb el pluralisme que ens enriqueix recíprocament i que s’ha manifestat a bastament en el treball conciliar. Alhora, però, que rebutgem les mútues exclusions, afirmem també la necessitat comuna de progressar en el sensus fidei, que es dóna quan «des dels bisbes fins l’últim dels laics cristians mostren estar totalment d’acord en qüestions de fe i de moral. L’Esperit de la veritat suscita i sosté aquest sentit de la fe. Amb ell, el Poble de Déu, sota la direcció del Magisteri, al qual obeeix amb fidelitat, rep no pas una simple paraula humana, sinó la Paraula de Déu (cf. 1Te 2,13)» (LG 12). Per això nosaltres acollim ara el mestratge del papa Joan Pau II amb la mateixa obediència i entusiasme espiritual amb què acollírem el dels seus predecessors en la càtedra de Pere i li agraïm tot l’esforç que fa al servei de l’Evangeli, mostrant la seva sol·licitud per totes les Esglésies.

La nostra acció pastoral es mou, en la seva gran majoria, en el marc de la societat catalana. Nosaltres l’estimem, perquè és la que Déu ha volgut, en la seva providència, que fos la nostra, tot i reconeixent les seves llums i les seves ombres. Per reafirmar aquesta nostra actitud, i també per maldar perquè no fossin oblidats els valors cristians que han configurat la seva història, publicàrem, fa tot just deu anys, el document Arrels cristianes de Catalunya.

Pionera en tantes iniciatives de tota mena, Catalunya ho ha estat també en els grans moviments eclesials que culminaren en les decisions del Concili Vaticà II. Tanmateix, les reaccions socials i la nova mentalitat secularista, pluralista i individualista que de mica en mica s’han anat creant a Europa, s’han fet sentir amb força entre nosaltres. «Catalunya, ara viu —potser més acceleradament que mai— una evolució que és de rel tècnica i filosòfica al mateix temps. Sembla que la cultura catalana comporta un ritme de secularització —en el sentit positiu d’autonomia del món temporal, però també en el negatiu d’irreligió— més accelerat. Ho testifiquen el to d’aquelles publicacions literàries i artístiques que tenen la consideració de més representatives de l’actual cultura catalana i la caiguda de la pràctica religiosa» (cf. Arrels cristianes de Catalunya, citat a CET. Exhortació pastoral sobre el Concili Provincial, 6 de gener de 1994).

«La secularització i el pluralisme impliquen una sèrie de conseqüències. Entre les positives s’hi compten l’absència de pressió religiosa i irreligiosa per part dels Estats amb un sentit de tolerància generalitzada; la convicció que l’Església no ha de dominar el món sinó que hi ha d’aportar les energies religioses de la fe, de l’esperança i de l’amor, cosa que significa, però, pèrdua d’influència social i de poder. Entre les conseqüències negatives s’hi compten la dificultat d’especificar el rol públic de l’Església en les societats modernes, dificultat que s’accentua quan hom oblida la mediació necessària entre fe i societat que és la comunitat de la fe. Altres conseqüències negatives són la ignorància i l’indiferentisme religiós, que actuen com un element d’erosió de la mateixa dimensió comunitària de la fe. Tot això incideix finalment en una forta tendència a la pura privatització de la fe» (Resolució 1, a).

En el Concili hem mirat tota aquesta realitat eclesial i social amb una immensa simpatia, alhora que il·luminats per la mirada del bon Pastor que desitja que les ovelles coneguin la seva veu i el segueixin per tenir vida. La finalitat del Concili ha estat aquesta: Com evangelitzar, avui, la nostra societat. En efecte, l’Església té la missió d’anunciar Jesucrist a tots els homes sense cap coacció mundana, de comunicar als creients la vida divina per la gràcia de l’Esperit Sant en els sagraments i d’ajudar els fidels a viure la fe i l’amor. La seva missió no és estructurar la societat en les qüestions temporals, ni determinar directament les grans qüestions de la política, de l’economia o de la cultura. Els cristians, però, com l’ànima en el cos, estan cridats a vivificar segons l’Esperit de Déu totes aquestes realitats en les quals viuen, presents i forasters alhora (cf. Carta a Diognet). Als fidels laics, especialment, pertoca fer que l’Església, mantenint-se en la seva identitat, no esdevingui culturalment i socialment irrellevant, ja que la fe veritable tendeix a evangelitzar totes les cultures i a enriquir-se amb els seus valors, purificant-los, si cal, amb un diàleg respectuós i fructuós.

Amb aquest esperit, el Concili, des de l’Etapa Diocesana de Reflexió, ha centrat la seva atenció en quatre temes, que bé es poden considerar l’expressió d’una «resposta» de l’Esperit a la pregunta inicial; com si Ell digués a les nostres Esglésies: «Sigueu el que sou, en bé del poble en el qual viviu! Feu sobretot allò que el Senyor ha encarregat de fer als seus apòstols, fins que Ell torni! Feu-ho amb fidelitat i intensitat renovades, però també amb la imaginació creativa que us ve del meu impuls i que fa noves totes les coses, atents a les noves necessitats i condicions!»

El quatre temes conciliars han estat els següents: Anunciar l’Evangeli a la nostra societat (tema primer), La Paraula de Déu i els sagraments en les nostres Esglésies (tema segon), La sol·licitud de les nostres Esglésies pels més pobres i marginats (tema tercer) i La comunió eclesial i la coordinació interdiocesana de les nostres Esglésies (tema quart).

El servei de la Paraula, el servei de l’Eucaristia i dels altres sagraments i el servei de la caritat són, tots tres, constitutius de l’acció eclesial i interdependents. No podem ni volem reduir la pastoral a un problema de simple reorganització i coordinació, sinó que cerquem de reunir el Poble de Déu en l’Esperit Sant per l’exercici del nostre ministeri episcopal, amb el dels preveres i dels diaques, animats tots nosaltres per la caritat pastoral, per tal de fer de les nostres Esglésies els santuaris de la presència de Déu enmig dels homes, fortes en el testimoni de Jesús, enmig de la gran tribulació, i anticipació de l’Església celestial.

Sobre aquests quatre temes, estudiats ja per nombrosíssims grups de fidels en l’Etapa Diocesana de Reflexió, amb l’ajuda de Déu i dels sants Evangelis que tocàrem amb les nostres mans en la missa inaugural del Concili, hem treballat tots, amb esperit generós, amb consciència «sinodal», que vol dir de «camí en comú». El fruit d’aquest treball han estat les 170 propostes aprovades amb el vot consultiu. Aquest «vot consultiu és un element integrant i constitutiu del procés de formació del mateix vot deliberatiu, que pertoca als bisbes, en virtut de la plenitud del ministeri sacerdotal, com a successors dels apòstols, mestres de la doctrina, sacerdots del culte sagrat i servidors en el govern, i, per tant, doctors i mestres autèntics dels fidels encomanats a la seva cura» (cf. Exhortació pastoral dels bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense sobre el Concili Provincial).

Les propostes aprovades amb el vot consultiu han estat assumides per nosaltres, els bisbes de les Esglésies que tenen la seu a Catalunya, i transformades en deliberacions conciliars, tot valorant-les, d’acord amb el desig expressat pels membres del Concili, amb un discerniment pastoral. Això no significa que en tots els casos s’hagi mantingut exactament el mateix text, tan treballat per al vot consultiu, encara que sí que ha estat mantingut en la seva gran majoria. Algunes vegades, el text s’ha ampliat per tal d’homogeneïtzar l’estil de les propostes i d’ajudar la seva explicació posterior, aprofitant en aquest cas els textos de presentació dels temes de la fase consultiva del Concili o bé els de l’Etapa Diocesana de Reflexió. Altres vegades s’ha reduït la formulació, per tal d’expressar més clarament el compromís vinculant o de prioritat que es vol donar al tema. En general, és clar que la formulació havia d’ésser d’alguna manera transformada en el moment d’esdevenir resolució confirmada pel vot deliberatiu.

Les decisions que els bisbes de Catalunya presentem en primer lloc com a fruit del Concili Provincial són aquelles que responen a la voluntat de realització per part de totes les diòcesis i que, en el moment oportú, caldrà presentar en forma de norma canònica o de realització pràctica. Entre elles, algunes són considerades com a orientació de principi o d’aplicació prioritària en l’acció pastoral; a elles dedicarem la nostra atenció d’una manera immediata. La resta de decisions queda com el testimoni d’una voluntat renovadora que els bisbes assumim del vot consultiu, fem nostres i, en aquest sentit, les proposem a totes les Esglésies perquè puguin ésser considerades com a orientadores de la seva acció.

La vida cristiana és sempre un itinerari de conversió. Pau VI va proposar la renovació de l’esperit i la de la pràctica penitencial de l’Església com el primer resultat del Concili Vaticà II (constitució Pœnitemini). A mesura que es coneix la voluntat de Déu sobre nosaltres, i la seva misericòrdia, es reconeix també la distància entre ella i la nostra vida.

Ens cal convertir-nos al Déu viu, que promet futur i esperança al seu poble (cf. Jr 29,11), amb el benentès que el futur de Déu és més que el futur de les nostres mans. Ens cal convertir-nos a Jesucrist, que ens crida constantment a rebre el seu Evangeli en els nostres cors i que s’ofereix com a font d’aigua vivificant (cf. Jn 7,37–38). Ens cal escoltar i obeir l’impuls de l’Esperit que protegeix i consola les Esglésies i cadascun dels fidels, alhora que empeny i prohibeix (cf. Fets 9,31; 16,6.7; 19,21…).

La lectura que escoltàrem en l’Eucaristia d’inauguració del Concili, a Tarragona, ens exhortava així: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces. Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono. Inculca-les als teus fills!» (Dt 6,5–7). La fidelitat al que l’Esperit Sant i nosaltres hem decidit en el Concili és el compromís que acceptem les Esglésies de Déu que som a Catalunya —els fidels amb els seus pastors— com un desafiament al futur de la fe cristiana en la nostra societat. «Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi» (Sl 66,1).