Missatge del Concili

A tots els fidels de les nostres diòcesis

i a tots els altres conciutadans que vulguin fer-nos atenció.

Acabat el nostre Concili, que ha reprès una antiga i venerable tradició de les diòcesis de la tarraconense, us volem fer arribar una paraula d’esperança, cordial i planera.

Les sessions conciliars, al llarg de vuit caps de setmana, han posat els membres de les nostres Esglésies més a prop els uns dels altres. També ens han apropat a la realitat del nostre poble, al servei del qual ens hem reunit: sobretot pel que fa a la confessió de la fe cristiana en les circumstàncies actuals, però tenint ben presents, alhora, tots els seus problemes humans. Reunits en Concili, bisbes, preveres i diaques, religiosos, religioses, laics —homes i dones— representants de les nostres diòcesis, hem viscut la riquesa plural —i també les limitacions— de l’Església a Catalunya.

No som una comunitat poderosa en recursos humans. La nostra presència s’insereix sense el relleu d’altres èpoques en la pluralitat de propostes i d’opcions de la nostra societat. Pensem, tanmateix —lluny de qualsevol enyorança—, que aquest moment històric ens ajuda providencialment a centrar-nos en el poder de Jesucrist i en la missió que Ell ens té confiada a favor dels germans. Com Pere en els temps apostòlics, voldríem dir de nou al nostre poble: «De plata i d’or no en tenim, però el que tenim t’ho donem: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca’t i camina!» (Ac 3, 5).

De fet, Jesús, el Senyor, continua vivent en els seus seguidors d’avui i dóna sentit a la seva existència. L’Evangeli és una font de felicitat per a tots els qui l’acullen i es deixen guiar per l’Esperit a l’interior de la gran tradició de l’Església. En el Concili n’hem fet una experiència joiosa. Les aportacions a l’aula, els treballs en grup, els intercanvis de parers diversos, les estones de pregària i, sobretot, les celebracions de l’Eucaristia ens han agermanat vivament. Les diverses sensibilitats dels membres conciliars, lliurement expressades, ens han aportat, en tot moment, la rica pluralitat de les Esglésies per ells representades i ens han fet veure, alhora, la força del Senyor Ressuscitat que és amb nosaltres dia rere dia (cf. Mt 28, 20) i ens uneix. El Concili ens ho ha fet experimentar d’una manera excepcional: la fe de les nostres Esglésies és viva. Us ho diem perquè la nostra alegria sigui també la vostra, i la vostra alegria sigui completa (cf. Jn 15, 11).

Des d’aquesta fe, viscuda amb senzillesa, hem posat els ulls en tots els homes i en totes les dones del nostre país: els catòlics de les nostres comunitats; els germans que es confessen creients en Jesucrist però que han afeblit, en grau divers, o han deixat del tot la comunió eclesial; els creients d’altres confessions i d’altres religions; els no-creients… De tots ens hem sentit i ens sentim solidaris. Per a tots voldríem ser —seguint el símil tan expressiu del papa Joan XXIII— una font al mig de la plaça pública que ragés l’aigua viva de l’Evangeli de Jesús. Aquest ha estat, precisament, el tema central del nostre Concili: com anunciar Crist a aquells que el desconeixen? Una pregunta que ens ha dut a projectar el nostre futur pastoral amb exigència i amb creativitat.

Ens hem sentit interpel·lats pel distanciament mutu entre la nostra Església i molts dels homes i dones del nostre país. Ens hem adonat, al mateix temps, que la comunicació de l’Evangeli demana d’establir més proximitat personal, més calidesa en l’acolliment de les nostres comunitats als qui hi entren en contacte per qualsevol motiu.

Sota una capa espessa de desatenció al sentit transcendent de la vida, no és difícil observar, al voltant nostre, moltes escletxes que deixen veure la nostàlgia de Déu. Entre contradiccions i enmig dels nostres propis desànims, percebem la veu del Senyor que ens diu, com va dir a Pau a la ciutat de Corint: «No tinguis por, continua parlant, no callis. Jo sóc amb tu […]. Aquí hi tinc un poble molt nombrós» (Ac 18, 9).

Us exhortem, doncs, i ens exhortem, a convertir-nos a Jesucrist, a enfortir o a refer l’experiència de Déu. Només des de la conversió és possible d’anar discernint el seu designi d’amor.

A fi que això sigui possible, animem les nostres comunitats a posar a l’abast del poble, cada dia més vivencialment, la Paraula de Déu i els sagraments, sobretot l’Eucaristia.

La salvació no ve de nosaltres, ve de dalt. Sense Ell no podem fer res (cf. Jn 15, 5).

A tots els creients en Jesucrist us diem: com a fruit del Concili, llegiu més la Bíblia, mediteu-la, pregueu amb ella. Bisbes, preveres i diaques: prediquem-la de manera clara, intel·ligible i encarnada en la vida.

Poble de Déu: deixeu que el Senyor us treballi per mitjà dels sagraments. Són el gran regal de Déu al seu poble. Són per a vosaltres. Celebreu, sobretot, el diumenge com a dia festiu del Senyor ressuscitat, a partir del seu element central: la Missa.

Donem gràcies a Déu perquè un dels moments de més consens entre nosaltres s’ha produït quan el Concili ha reflexionat sobre la pobresa i sobre la marginació. Ens hem sentit veritablement urgits per l’Esperit a una més radical i més concreta comunió amb els pobres i amb els marginats, amb els petits i amb els febles de la nostra societat. Voldríem que fos un dels fruits més importants del Concili. Que mai els catòlics no siguem causa del sofriment d’aquests germans. Que sapiguem descobrir les arrels del sofriment que els aclapara i lluitar a favor dels canvis necessaris per tal de superar-lo. Que estiguem al seu costat sempre, i fem per ells tot el que estigui al nostre abast.

Amb aquest Concili, germans i germanes, les Esglésies amb seu a Catalunya hem volgut cridar el nostre poble a «buscar primer el Regne de Déu i fer el que Ell vol» (Mt 6, 33). El fruit d’aquesta actitud evangèlica serà un envigoriment que traspassarà l’àmbit estrictament religiós i afavorirà la salut moral, la cohesió i el veritable progrés de la nostra societat: «Tot això [Ell] us ho donarà de més a més», afegeix el text que acabem de citar.

Voldríem, especialment, que la fe dels cristians, presents en tota la vida catalana com un llevat (cf. Lc 13, 21), contribuís a «l’assoliment d’una societat justa, que elimini contrastos odiosos i permeti a tota la població de sentir-se ciutadans lliures d’aquest país, que ha de ser l’objectiu absolutament prioritari de la Catalunya d’avui», com dèiem els bisbes en el document Arrels cristianes de Catalunya.

Ara que s’escau el desè aniversari d’aquell document col·lectiu, tan ben acollit pel nostre poble, el recordem amb goig en el marc del Concili i reafirmem els seus continguts. Ens reconeixem, com dèiem aleshores, en la nostra millor tradició de fidelitat a Catalunya i l’assumim amb esperit de concòrdia. El que dèiem aleshores sobre l’acolliment, cordial i generós, als qui han vingut a compartir la nostra vida des d’altres terres i sobre la solidarització d’aquests amb la seva nova comunitat, cal fer-ho extensiu avui a la nova immigració. També avui cal repetir el desig que siguin els nostres germans de fe dels altres pobles d’Espanya els primers a comprendre’ns, i que siguin els catòlics catalans els primers a comprendre’ls. Així com els anteriors Concilis van contribuir, des de la seva missió específica, al manteniment de la llengua del país, també el que acabem de celebrar és, d’escreix, un servei a la cultura i a la nació catalanes, de les quals les nostres Esglésies són part integrant.

El Concili ha estat un fet meravellós de comunió i estem segurs que contribuirà a fer créixer la nostra comunió eclesial. El treball de tants milers de germans i germanes que van participar-hi, en la primera consulta preparatòria i en l’etapa diocesana, ha estat el fonament sobre el qual hem anat construint les propostes conciliars. Adonem-nos del valor d’aquesta tasca mancomunada —sense precedents a les nostres vuit Esglésies diocesanes.

Les nostres diòcesis, amb la riquesa de les seves tradicions i amb els trets específics que els donen fesomia pròpia, constitueixen, tanmateix, una unitat pastoral. Ens hem sentit especialment moguts, en aquest Concili, a un treball cada dia més agermanat i més ben coordinat per a l’edificació de l’Església a Catalunya. Partim, en aquest sentit, de la realitat de la Conferència Episcopal Tarraconense que, al llarg de vint-i-cinc anys, ha creat comunió i ha promogut amb eficàcia una veritable pastoral de conjunt. El Concili ha palesat el desig àmpliament compartit d’enfortir aquesta unitat i de donar-li una adequada configuració jurídica al servei de la pastoral. Hem assumit aquesta aspiració amb el màxim interès i ens proposem d’avançar cap al seu compliment.

Ara és l’hora de la recepció del Concili per part de totes les comunitats i de tots els fidels cristians. Ara és l’hora de comprometre’ns tots en la realització de les seves propostes. En acabar el nostre treball, ens vénen a la memòria unes paraules de sant Agustí: «Quan estàs satisfet d’allò que ets, allà et quedes, i no arribaràs mai a ser allò que encara no ets. Camina sempre, sempre endavant» (Sermó 170, 15–18). Donem gràcies a Déu pel camí recorregut i ens sentim responsables del camí que resta.

Saludem en la comunió el papa Joan Pau II que ens anima a entrar en el tercer mil·lenni cristià amb l’anunci renovat de l’Evangeli. Saludem totes les Esglésies germanes i els seus pastors. Saludem els germans de les altres confessions cristianes i els seguidors d’altres religions. Saludem les comunitats catòliques i els seus preveres. Saludem els religiosos i religioses de vida contemplativa i de vida apostòlica. Saludem tots els ciutadans de Catalunya i els seus governants… Voldríem que a tots arribés l’alenada d’aire fresc que l’Esperit suscita en les nostres Esglésies.